martes, 30 de octubre de 2007

Fragmentu de La ciudá. Cavafis.

No hay barcu pa ti, no hay caminu.
Cumu has escontarmáu aquí la tu vida,
nesti lóndigu esgonzáu de la tierra,
asina la has escortarmáu en too´l mundu.

lunes, 22 de octubre de 2007

Fragmentu de La banda sonora del paraísu. Xandru Fernández

De nochi, cuandu no bía otra luz que la claridá del televisor, las parés de la salita amejaban los murios de cristal d´un acuariu, y él, allá echáu a la pámpana, la cabeza al revirón pa no dejar de veer la pantalla, era´l cailón qu´asechaba nel jondal, ente l´arena, ensin durmir. Esperando. Viendo películas. L´hestoria d´una mujer trancáa en casa, esperando pol regresu del su amante, jízolu llorar en silenciu, nun silenciu culpable. Olvidaba al escape tolos títulos, y el d´aquella película no juéi una descepción.

viernes, 19 de octubre de 2007

El inclís. Augusto Monterroso.

Cuandu fray Bartolomé Arrazola se sintió pirdíu aceutó que ya náa pudía salvalu. La selva poderosa de Guatemala lu bía apresáu, implacabli y difinitiva. Anti la sú inorancia topográfica se sentó con tranquilidá a esperá-la muerti. Quiso murir allá, ensin denguna esperanza, isláu, con el pensamientu fiju ena España distanti, particularmenti en el conventu de Los Abrojos, ondi Carlos Quintu condescendiera una vez a abajar de la sú eminencia pa decili que cunfiaba en el celu religiosu de la sú labor redentora.

Al espertar alcontrose arrudiáu por un grupu de indígenas de rostru impasibli que se ispunían a sacrificalu anti un altar, un altar que a Bartolomé le paeció cumu el lechu en que descansaría, a la final, de los sús temores, del sú distinu, de sí mismu.

Tres años en el país le bían dáu un midianu duminiu de las lenguas nativas. Ententó angu. Dijo dellas palabras que juerin cumprindías.

Enestoncis floreció en él una idea que tuvo por dina del sú talentu y de la sú cultura universal y de su gran cunucimientu de Aristótelis. Recordo que pa esi día esperábase un inclís total de sol. Y dispuso, eno más íntimu, valesi de aquel cunucimientu pa engañar a los sús opresoris y salvá-la vida.

-Si me matáis –les dijo- pueo jacer que el sol se escureza ena sú altura.

Los indígenas lu amirarin fiju y Bartolomé sosprindió la encredulidá enos sús ojos. Vio que se produjo un pequeñu conceju, y esperó cunfiabli, no ensin ciertu desdén.

Dos horas dispués el corazón de fray Bartolomé Arrazola churraba la sú sangri vehementi sobri la piedra de los sacrificios (brillante por baju la opaca luz de un sol inclisáu), mientis unu de los indígenas recitaba ensin denguna enflesión de voz, ensin prisa, arronti, las enfinitas fechas en que se pruducirían inclísis Solaris y lunaris, que los astrónomos de la cumunidá maya bían previstu y anotáu enos sús códicis ensin la valiosa ayuda de Aristótelis.

Vulcáu al cántabru por Envernizu.

lunes, 15 de octubre de 2007

Ensin títulu. John Berger

Cuandu abro la cartera
pa enseñar el carné
pa pagar daque
o pa consultar l´horariu de trenes
amírote.

El polen de la flor
es más antiguu que las montañas
Aravis es moza
pa ser una montaña.

Los óvulos de la flor
siguirán esgranándose
cuandu Aravis, ya vieja,
no sea más qu´un tumbu.

La flor nel corazón
de la cartera, la juerza
de lo que vivi en nós
sobrevivi a la montaña.

Y los nuestros rostros, vida míu, breves cumu fotos.

martes, 9 de octubre de 2007

Si al menos la lluvia. Filipa Leal

Cambaleaba
nel cumbre de sí mesmu
y del monti.
Toral arriba
cumu de pequeñu
esquilaba a los árbules:
pa veer mejor.

Vivía tan lejos del augua
que tinía la boca ensuga.

Abora andaba cambaleando
copáu de sée
a esgotase, a sudar.

¿Por qué nu aparas?,
li priguntaría, si juera pa
coger nesti poema.

No bía náa ena picuruta de sí
ni del monti
- apenas l´azul y daque aves
qu´aliendan más altu.

La ciudá quedaba a mediu caminu
ente´l cielu y la tierra
(el cielu allá riba, tuvía dimpués del monti,
la tierra acá baju, anantes de la sée).

Él cambaleaba cona vida:
li tiraba piedras, gritaba
(¡si al menos la lluvia! ¡si al menos la lluvia!)
cumu quin nu alcuentra.

Solu más tarde juí pa entender lo que andaba a buscu:
un mar.

jueves, 4 de octubre de 2007

La Malenconía. Musgosu

Ena Antigüedá Clásica, concretamente ena Hélade del siglu IV e.C. (endenantis de Cristu), surdió un tipu iconográficu de la malenconía que tinía cumu coz unas creencias mélicas, de mudimanera que las benifestaciones artísticas enas cualis arrepresentábase personas cola cabeza aselá ena manu y ésta aposá ena oreja, quería icir qu'esos sujetos s'alcontraban dientru d´un episodiu malencónicu pasajeru o crónicu.

Archivu del blog